EL CARRER DE SANT SEBASTIÀ, QUE PRIMER VA SER CLOS

El carrer de Sant Sebastià, és una via que es va començar a urbanitzar al segle dinou sobre els horts i les terres de conreu que s’estenien a llevant de la muralla de la població fins l’indret de La Carrera. En un primer moment el carrer va rebre el nom de Clos, nom que feia referencia al terreny circuït de parets, i tanques que va haver de travessar mentre s’estava formant. Fins al moment en que fou practicable el camí d’anar a la muntanya de Sa Guarda discorria pels carrers del Raval Inferior, Botines i l’Hortal, però quan es va urbanitzar i ja era obert fins a Can Prats de “La Carrera”, els palafrugellencs el van començar a utilitzar per fer el camí més directe a la muntanya sagrada i santuari-mirador, i es van veure en la necessitat de canviar el nom original, que ja no tenia sentit, pel de Sant Sebastià. És l’exemple que tenim més a l’abast, tot i no ser el més adient, com a paradigma d’una permuta entre topònims i patrònims. Aquelles coses que de vegades s’intercanvien entre la terra i el cel.

El de Sant Sebastià, durant el dia i perdurant tot l’any, és un carrer socialment molt concorregut. A unes hores ben concretes de la jornada el sentit majoritari d’anada de la gent es dona des de la perifèria cap al centre, una tendència que s’inverteix en altres moments del dia.

A la nit és un carrer tranquil, malgrat comunicar el centre amb el sector de llevant de la població, però no hi ha circulació de vehicles i això el fa més acollidor. Té una acústica especial que fa que qui transita per ell a altes hores de la matinada, o amb els pocs transeünts que l’ocupen a les hores d’entremig, tingui la sensació que les seves paraules reverberaran fins arribar a Plaça Nova, i això passa des de qualsevol punt en que un es trobi en el carrer. Imagineu-vos una guitarra en la qual el carrer fa de pal on es generen els sons i és a la plaça, que fa de caixa de ressonància, on s’escolten amplificats. Els espais exclusius per a vianants, o els que tenen limitada la circulació de les màquines a motor estan guanyant reconeixement i espai, i  aquest n’és un.

Hi ha un altre factor que fa atractiu el carrer de Sant Sebastià, i és la qualitat arquitectònica dels seus edificis. La qualitat arquitectònica de les construccions no és mesura perquè siguin obres mestres, perquè siguin modèlics o emblemàtics, sinó perquè commoguin qui se les mira, perquè l’immoble que un dia es va construir allà està creant “atmosfera”, transmeten emocions. Quan hi ha la justa aglomeració de gent i vens caminant des de “La Carrera”, i son les onze del matí, les façanes d’un costat estan, com acostumen a estar sempre, a l’ombra. No els arriba mai la llum directa del sol, perquè estan orientades a tramuntana, com a molt, ens pot arribar un reflex agradable dels vidres del davant, o un raig tangent quan es pon el sol. L’altra meitat del carrer, la que està il·luminada a l’hora mencionada, crea una temperatura agradablement fresca i càlida a l’hora. Anant d’aquesta manera pel carrer fas el camí pletòric i alegre.

De tornada no es tenen les mateixes sensacions, es clar que cadascú està immers en el seu propi estat d’ànim, vivint diferents experiències, però ara el principi del carrer se’ns ha quedat al darrere, a Plaça Nova, i la percepció que es té del retorn és el d’haver-se acabat el gaudi a la manera en que se’ns està acabant el carrer, a poc a poc. Les sensacions es van esvaint amb ell. L’atmosfera ha canviat. Disculpeu la simplicitat de la idea, és un senzill experiment que demostra que hi ha un intercanvi, una interacció entre les persones i les coses que ens envolten i no sempre som conscients de que allò està passant.