“Guarda't dels grius, gossos de Zeus sense lladruc, de poderoses
dents...”[1]
No
un, sinó dos grius guarden un habitatge unifamiliar que hi ha al carrer de Pi i
Margall de Palafrugell. La casa està en el número 46 del carrer i té les dues estàtues
situades al capdamunt de la façana, sobre la teulada. Jagudes còmodament en una
situació estratègica d’alerta, una a cada costat en sengles acroteris angulars.
Què ho fa, que algú hagi triat dues feres de tal calibre per a decorar l’exterior d’un habitatge familiar, per molt be que quedin enlairades allà al damunt?. Resulta evident a simple vista que no és un edifici ponderat si el comparem amb els altres que l’envolten. Judico que se’l va fer construir una família de classe mitja alta, però que no eren fills del poble. Res a veure amb les cases autòctones que edificaren els nostres pròcers. Els exemples que encara hi ha a la vila d’aquelles edificacions son ben diferents a aquesta que ens ocupa, eren més ostentoses, més senyorials. Si cataloguéssim aquesta casa estaria situada entre els habitatges dels menestrals i les residències dels hisendats. L’edifici és va aixecar el 1912 seguit un estil popular neoclàssic, molt senzill i auster. Es clar que la casa que el precedeix (número 44), aporta molta més austeritat. Juga amb l’asimetria horitzontal dels forats de la façana, però conservant per necessitats estructurals la simetria dels orificis verticals. La casa que la segueix (número 48), és de planta baixa, és una edificació bonica i orgullosament presumptuosa. És d’unes dimensions ben proporcionades en amplada i alçada. Els forats oberts sense pretensions, es limiten a retallar sense ornats el pany del mur. Un rectangle i prou, el mínim imprescindible per definir l’entrada de llum de les finestres i l’accés principal a la casa. Cap cosa més. Ni guardapols ni embelliments innecessaris.
Els
detalls que ens interessen es troben al ràfec de la teulada, on s’afegí,
segurament en temps posteriors a la construcció de la casa una balustrada,
també en la justa mesura que requeria el volum edificat. Dins de la més equilibrada
proporció. Al vell mig de la balustrada un detall singular, excèntric, atrevit,
original i estrany, una pintura on es representa l’arbre sagrat, l’arbre de la
vida i del coneixement, símbol de “font de vida”. Per sota del canaló que
recull l’aigua de la teulada, unes petites mènsules trenquen amb la dessaborida
linealitat.
Però
no ens desviem del motiu que origina l’escrit, el griu és clarament un ésser
protector, un motiu iconogràfic d’origen oriental que s’introdueix a occident a
través del comerç grec i fenici dels segles X al VIII aC. Els exemplars de griu
més antics es situen pels vols del 3000 aC, trobats en Egipte i Mesopotàmia
guardant les portes dels palaus i els temples. El griu és un animal mitològic,
una criatura fabulosa el cap del qual té bec d'àguila, cos de lleó i unes
poderoses ales. Actualment la iconografia del griu posseeix una simbologia
d’ésser protector, benefactor i defensor de les causes justes i nobles, en la
iconografia arquitectònica representa la protecció de les cases.
Pels
grecs la paraula gruy grpós, tenia el significat de griu. Del grec el
terme passà al llatí clàssic, gryps gryphis i, amb posterioritat, al
llatí tardà gryphus, la forma que donà el terme griu. En Roma se’ls va
relacionar amb Atenea (deessa de la saviesa) i amb Nèmesi (deessa de la
venjança). Reapareixen a l’edat mitjana europea representant alternativament a
Déu i el Diable.
Una
hipòtesi paleontològica planteja que l’origen dels grius es trobarien en les
restes fòssils de dinosaures de la família Ceratopsidae, que es troben
en gran nombre als deserts de l’Àsia Central, especialment a Mongòlia, on
visqueren, entre els segles VIII i I aC els escites. Els esquelets d’aquests
dinosaures, de boca en forma de bec ganxut, amplis ossos escapulars, llarga cua
i potes amb peülles de diversos dits, van poder donar lloc a una interpretació
que els convertia en criatures mitològiques.
[1]
La
primera referència a aquest ésser mitològic es troba en la tragèdia Prometeu
encadenat, d’Èsquil (segle IV aC).
Comentaris