El dia 29 del mes de desembre de l’any mil set-cents vint, que era
diumenge, fou celebrada a l’església de sant Martí del Castell de Palafrugell
la darrera cerimònia de bateig d’aquell any. Era la d’un nen a qui posaren sis
noms, cosa extraordinària, ja que tradicionalment solien ser només tres els
noms de baptisme i molt excepcionalment podien arribar a ser quatre, però el
sagristà de la parròquia, que era mossèn Cristòfol Alenyà, no es tallà ni un
pel a l’hora d’encolomar el reguitzell d'apel·latius al nadó. Va ser en el
Concili de Trento que es va limitar el nombre de padrins del neòfit, i amb el
nombre de padrins va córrer parelles el nombre de noms de baptisme. Àdhuc avui
mateix dóna un el padrí, un altre la madrina, un altre el capellà o sacerdot
que administra el baptisme, i, en certs bisbats, un altre la comare o llevadora.
Sembla ser que el capellà, per ser aquell el darrer nadó va voler liquidar els
noms dels sants que li havien quedat per posar. Els noms que es relacionen, segueixen
el mateix ordre en el qual van ser donats al nen, eren: Antoni, Esteva,
Bartomeu, Narcís, Vicenç i Martí. S’ha de reconèixer que no hi ha ni un bocí de
puerilitat en els noms, eren molt comuns i curts, i tampoc no es buscava que
fossin eufònics o bonics. Tots sis dins de la normalitat més absoluta.
És de suposar que si no van ser els pares de la criatura els autors
d’aquell despropòsit numeral, el manyà Pere Pau Bou i l’Elisabet, com a mínim van
ser partícips de l'excés des del mateix moment en que el van acceptar. Els
padrins es podem exculpar, es fàcil comprovar que no deixaren gaire empremta en
la llista de noms, l’únic vestigi que trobem és el de la madrina Cecilia Serra,
que va voler que hi figurés el nom del seu home en Bartomeu Serra, un ferrer que
vivia a prop del Portal d’Avall. El padrí de la criatura amb tota seguretat que
es va haver de ferir quan es mossegava la llengua, és l’única explicació,
perquè amb el seu nom tenia per donar molt de sí; es deia Pere Joan Bou, també era
manyà, i podia haver dit alguna cosa, però va callar. Ni rastre del seu nom, ni
tan sols una part.
_Oi que fins aquí vostès i jo podríem estar d’acord?
La placeta era un espai urbà de segona categoria, un eixamplament format
per l’encontre de dos carrers que convergien, el de Caritat i el de Sant
Antoni; estava tan devaluada que no tenia ni un trist nom amb el que poder-la
identificar. Però va ser allà on es va establir un serraller de cognom Bou al
qual per a referir-se’n li deien “en Bou de la placeta”, una manera de
distingir-lo d’altres Bou de la població, com eren en Josep Bou, un treballador
que vivia al Vilar, o en Antoni Bou de “dins la vila vella”, que era com
se’n deia del nucli urbà circumdat per la muralla.
D’aquí ve que la placeta va acabar per identificar-se popularment amb el
nom del manyà i així acabessin ambdós per compartir nom. Si en Pere Pau era
conegut per “Bou de la Placeta”, aquesta va acabar sent la “Placeta
d’en Bou”. I així tots contents.
Dos segles exactament va ser el temps que existí la Placeta d’en Bou, primer
va ser l’encontre del carrer del Sol, ara Torres Jonama, que obrí tot l’espai
per la banda de ponent, practicant una ferida que desfigurà completament la
seva fesomia de plaça. Van passar uns anys fins que la Comissió de Foment de
l'ajuntament, en 1920, va idear, argumentant en el seu discurs les llaures del
progrés, la prolongació del passeig Torres Jonama per unir-ho amb el carrer
Begur, per a això era necessari travessar la placeta obrint-la pel seu costat
de llevant.
Si bé aquesta última coltellada no
s'executaria fins a mitjan segle, en 1954, per aquell minúscul espai amb
pretensions de plaça, que ja estava ferit de mort, va representar la seva desaparició
definitiva.
Es tractava d’una pèrdua inevitable i col·lateral que formava part de l’anhelat
progrés.
Doncs maleït sia el progrés!
Comentaris