Els
fets que desembocarien en una de les vagues obreres més llarga i ferotge de la
vila de Palafrugell va esdevenir de la manera més ximple i innocent fins a convertint-se
en allò que, amb els actes desencadenats per una rebequeria, ningú no pot
arribar a predir. Es feu realitat en el transcurs d’aquells dies, l'ancestral
infortuni que popularment manifesta la dualitat del caràcter rural en el català
pessimista, "ens han ben fotut!..., però encara hi ha marge!".
Tot
començà un dijous. S’esqueia el 4 d’abril de 1912, moment en que en Joan
Gallart, treballador de la fàbrica de taps de l'industrial Josep Torres i Jonama
es veié obligat d'anar a la comuna per complaure una necessitat fisiològica urgent
del seu intestí.
 |
| Fàbrica de taps de suro de Josep Torres i Jonama |
L’encarregat
de planta, en Joan Mont, home compromès i resolutiu amb les qüestions de la
feina, observà en la tardança d’en Gallart una provocació intencionada que menyspreava
la seva autoritat, i considerà aquell comportament, ferit d’orgull, d’una falta
laboral molt greu.
Quan
el treballador es reincorporà al seu lloc, l'encarregat, fent ús de les
atribucions del càrrec, el despatxà sense contemplacions, diguem-te-li que es
passes per les oficines a recollir la liquidació del jornal treballat i ja no
tornès a la feina.
La
sorpresa i desconcert de l’obrer fou majúscul, com també ho fou pels seus companys
que observaren l’escena i no s'esperaven que el desenllaç de l’acte mereixés un
càstig d’aital grandària.
L’endemà
dels incidents, divendres dia 5 d'abril, la majoria dels components de la
secció on treballava Joan Gallart es declararen en vaga, i es reuniren en
assemblea per organitzar un comitè que coordinés les accions i reivindicacions
del grup. D’aquella primera reunió sorgí el redactat d’un full de requeriments
on manifestaven el seu descontentament i s’exigia la direcció de l’empresa que
despatxés l’encarregat Mont per la conducta infame i de vexacions que havia
aplicat en Gallart en el moment de fer-lo fora. Explicaven també la causa per
la qual havien adoptat una posició de força fent ús de la vaga i demanaven els
companys solidaritat unànime amb la seva acció, i que els fessin costat en la
seva demanda no cobrint els llocs que deixaven vacants a la fàbrica.
Durant
la següent setmana els obrers continuaren amb l’acció de mantenir-se en vaga,
organitzant reunions amb d'altres seccions de la fàbrica i publicant uns fulls adreçats
als obrers d’altres fàbriques per a que els secundessin en les seves accions
laborals.
 |
| l'Empresari taper Josep Torres |
Durant la segona i tercera setmana d’aturada els dies
transcorregueren amb un enuig creixent entre els tapers i la mateixa
determinació i fortalesa del primer dia per part d’una bona part dels
treballadors vaguistes, però les crides d'unitat d'acció no foren secundades
per tothom, i alguns treballadors de Can Torres continuaren produint al mateix
ritme d’una jornada normal, com si res no estès passant.
El
diumenge dia 30 d'abril, la vigília de la que hauria de ser la cinquena setmana
de vaga, en un dels cinemes de la vila ocorregueren incidents durant la sessió
de la tarda, en un moment acordat pels vaguistes, que s'havien distribuït
estratègicament per la sala, s'alçaren en gran aldarull cridant consignes que
sorprengué els espectadors de la sala. L'escàndol es tornà a reproduir al
vespre al saló del Fraternal durant la celebració del ball.
Conforme
s’anaven succeint els dies, sense que la negociació entre patrons i obrers obrís
cap via de solució que conformés ambdues parts, l'exaltació d'ànims entre els
vaguistes començava a pujar de to. Una manifestació de dones, fent-se
acompanyar pels seus fills, es concentrà el vespre del dijous dia 2 de maig a
les portes de la fàbrica de Can Torres esperant la sortida dels treballadors i quan
aquests plegaren els van acompanyar un bon tros de camí escridassar-los, recriminant
la seva actitud insolidària i titllant-los d'esquirols.
L'endemà
divendres dia 3 de maig, es repetí un aldarull semblant a Plaça del Mercat, agitacions
que es repetiren al vespre i també el dissabte tornaren a produir-se dematí i
tarda.
A
primera hora del dilluns 6 de maig, en el moment d’anar a la feina, un grup
format per dones de vaguistes es concentraren als carrers de la Caritat i de Pi
i Margall per interceptar els treballadors que es dirigien a les fàbriques, volien
evitar que els esquirols de Can Torres ocupessin els llocs dels obrers en vaga.
La magnitud del desordre feu que la Guardia Civil actués de forma enèrgica per
dissuadir el grup dels provocadors, aquests es dispersaren sense que el disturbi
arribés a adquirir les proporcions que alguns ja temien es produiria. La calma més
absoluta es restablí al cap de poca estona com si res no hagués passat moments
abans.
Per
a evitar els aldarulls la direcció de l’empresa decidí tancar la fàbrica durant
la resta de setmana.
El
dissabte dia 11 de maig s'estengué per la vila la bona notícia que el conflicte
s’havia resolt. Un bàndol municipal, signat per l'alcalde i propietari surer,
Josep Vergés i Barris anunciava que la propera setmana, el dilluns dia 13, s’obriria
la fàbrica i tots els obrers que en aquells moment secundaven en vaga es
reincorporarien al seus llocs de treball, sense patir cap tipus de represàlia.
El
bàndol municipal no tenia cap fonament de veracitat, especulava interessadament
amb un resultat positiu de les negociacions que mantenien els obrers amb el Governador
Civil de Girona Sixte Lacalle, que s’havia desplaçat a la Vila en diverses ocasions. Els
treballadors, indignats per la intencionalitat de la noticia emesa des de
l'ajuntament, s’apressaren a desmentir el comunicat, fent saber tothom que la
lluita continuava de la mateixa manera en que ho havia estat fins aleshores, i
recomanaven, sobre tot als vaguistes, que no hi tornessin a la feina.
Aquell
diumenge, l'alcalde Vergés, tenia previst absentar-se de la vila per atendre
els seus negocis surers a Extremadura i deixà al càrrec de l’ajuntament el
primer tinent senyor Genís, qui practicà algunes diligències amb la comissió
dels vaguistes per a establir una solució del conflicte. Diligències que
resultaren infructuoses sense arribar a aconseguir l’objectiu buscat.
 |
| l'Alcalde de Palafrugell Josep Vergés i Barris |
El
Governador Civil en previsió que el dilluns següent es tornès a alterar l’ordre
públic envià més forces de la guàrdia civil de a peu, comandades per un tinent.
El
dilluns dia 13 s’obrí la fàbrica tal i com s’havia compromès la direcció amb l’autoritat
governativa, amb tan nombrosa presència de forces de la guàrdia civil pels
carrers més cèntrics i a les portes de les fàbriques que dissuadí tot tipus
d’acció per part dels obrers. Uns quants treballadors reprengueren la feina
aquell dematí, els mateixos obrers que abans no havien volgut secundar la vaga.
S’hi sumaren uns quants esquirols, eren treballadors de la vila molt
necessitats de jornal, obligats més per la penúria que passaven que no pas pel convenciment
ideològic que tenien d’obrar correctament.
A
les 12, com era de costum, sonà el corn de Can Mario, tots el habitants estaven
aspectants, encuriosits de com transcorreria aquella jornada. Hora de sortida
de les fàbriques. Es començaren a formar grups de treballadors que comentaven
els fets. Al pas dels obrers que es dirigien amb presa a les seves cases a
dinar i continuar la jornada de tarda hi hagué algú que els dirigí dures
crítiques i insults, però els incidents no arribaren a ser crítics.
A
les set de la tarda tornaren a formar-se grups dels aturats, aquest cop eren
molt més nodrits que els del migdia, en sa majoria estaven compostos per les
dones i criatures que acompanyaven els vaguistes a les portes de les fàbriques
insultant i perseguint els esquirols fins als seus domicilis, aquells que
respongueren les provocacions patiren la ira dels manifestants que colpejaren
les portes i els trencaren vidres dels habitatges.
L’endemà
al migdia es tornaren a reproduir els escàndols de la vesprada, atacant-ne la
casa particular d’un obrer al carrer de la Caritat, de la que no en restà ni un
sol vidre sencer de la porta i les finestres del carrer.
Durant
la resta del dia s’incrementà la presència d’agents de la guàrdia civil als
carrers i places de la Vila
i cap al vespre, a l’hora de la sortida de treballadors de les fàbriques
dissolgueren els grups que s’havien format a Plaça Nova.
A
la tarda els mateixos grups tornaren a concentrar-se, apujant el to de les
seves queixes. Les dones les cridaven ben alt, amb consignes contra els patrons
i els esquirols, la mainada, proveïda de pots de llauna, els picava sorollosament,
amb intensitat, seguint un ritme frenètic que incrementava l’estridor fins a
llindar el dolor d’oïda.
Primer
es dirigiren al carrer de l’Estrella, situant-se davant els números 6 i 10 del
carrer, on vivien, en el primer, Francesc Reig i Carreras, cuadrador, i la seva
dona Mariàngela Sala i Mateu que era escollidora; en la segona casa vivia Lluís
Reig i Gombau, taper, i allà també promogueren un gros escàndol, aquests es
repetiren desprès al carrer de les Cases Noves, davant la casa del número 7, on
vivia Josep Gumbau i Vicenç, un taper originari de Cantallops. Allà hi
intervingueren algunes parelles de la guàrdia civil,els qui amb prou feines i
treballs pogueren fer retirar els manifestants.
Expulsats
del carrer de les Cases Noves, els vaguistes se’n anaren a escridassar davant
la casa número 4 de la placeta d’en Bou, on residien en Martí Corominas i
Salellas, taper; Eustaqui Vicenç i Barceló, cuadrador, i Alfred Vidal i Cama,
també cuadrador . Tot seguit, abans que hi arribés la benemèrita, pujaren pel
carrer de Pals fins al número 10, la casa d’en Florenci Font i Vehí, taper. En
aquell punt el grup fou interceptat per les forces de l’ordre públic qui els
feu deposar de la seva actitud i dissolgué els grups.
El
dimecres dia 15 de maig arribaren de Girona 21 nombres de la guàrdia civil a
cavall, manats per un tinent. Havien de reforçar les unitats d’infanteria. També
vingueren el Governador Civil Sixte Lacalle a qui acompanyava el Tinent Coronel
de la guàrdia civil, Morell i el cap de la policia Mas. Més tard arribà el
diputat a Corts Salvador Albert.
 |
| Guàrdia civil de cavalleria |
A
les 7 del vespre es realitzaren les primeres càrregues contra els grups que hi
havia reunits a Plaça Nova. Sense contemplacions arremeteren contra tothom que
hi havia al carrer, pujaren per Pi i Maragall empaitant els que fugien de Plaça
Nova i els perseguiren pels carrerons de Dins la Vila. Tenien
El
diputat Albert, fent la seva feina, es reuní de seguida amb els dirigents dels
obrers per mirar de trobar-ne una solució al conflicte que ja durava massa
temps. El mateix president del govern Canalejas havia hagut de despatxar amb el
rei informant-lo de la situació en que es trobava la vaga d’obrers de
Palafrugell.
Ja
ben entrada la nit arribà del seu viatge l’alcalde Vergés, personant-se a
l’ajuntament on hi estaven reunides les autoritats negociant amb la comissió
nomenada pels vaguistes. Entre d’altres representants, d’una i altra part, hi
estaven, per part de l’ajuntament el regidor en Gonçal Gallart i Mato, per part
dels obrers en Martí Laviña i Torroella i en representació de Can Torres el seu
gerent, en Cosme Ribas i Llavià.
Prop
de la una de la matinada les negociacions arribaren a establir un concert
acceptat per les parts. L’acord a que s’arribà perquè els obrers acceptessin
deposar la vaga va quedar reflectit en les següents quatre bases:
1a.-
Es donà per despatxat l’encarregat de la
fàbrica, el senyor Joan Mont i Reig(1).
2a.- Els vaguistes tornaran a ocupar els seus
mateixos llocs de treball.
3a.-
El senyor Cosme Ribas te la facultat de col·locar els altres obrers allà on a
ell li convingués pels seus interessos.
4a.- El senyor Ribas es compromet a no fer us de
represàlies, no podent despatxar els obrers sense un motiu justificat.
Acabada
la reunió mantinguda en els salons de l’ajuntament els negociadors
s’acomiadaren amb encaixades de mà en senyal de la seva voluntat de posar un
vel sobre els fets ocorreguts les darreres setmanes i amb el compromís ferm de
respectar l’acord a que havien arribat.
El
dijous dia 16 de maig els treballadors de Can Torras es reuniren en assemblea
al Centre Fraternal, on els representants els comunicaren les bases de l’acord,
que foren acceptades per la majoria dels assistents a l’acte informatiu.
Divendres
dematí el governador i els seus acompanyants es disposaven a prendre el tren
que devia conduir-los a Girona, el diputat senyor Albert ho havia fet el dia
anterior, quan se’ls passà un avís on es deia que la vaga havia tornat a
declarar-se. El governador suspengué la seva marxa i decidí quedar-se per
buscar una solució al nou conflicte, aquest cop, segons sembla, produït per
alguns obrers que en reincorporar-se a la feina es trobaren amb les seves peces
de vestir malmenades, i donaven la culpa els esquirols, que havien entrat a la
fàbrica aquell dia a dos quarts de set del matí.
Això
excità encara més els ànims dels obrers, molts dels quals, malgrat les paraules
i les demandes d’alguns companys i del mateix governador, qui assegurava que el
gerent Cosme Ribas estava disposat a indemnitzar-los, no es decidiren a tornar
a treballar i optaren per vagar el segon quart del jornal (temps de la jornada compresa entre l’esmorzar i el dinar).
A
l’hora d’iniciar el jornal de tarda, van ser molts els obrers que no acabaven
de decidir-se a entrar a la fàbrica, es formaren grups de treballadors davant
el portal de Can Torres que comentaven fogosament els esdeveniments. La guàrdia
civil va fer acte de presència, eren escassament un centenar de metres els que
els separava de la caserna, llavors situada a la cantonada del carrer del Sol
(avui de Torres Jonama) amb el carrer Girona.
 |
| Quarter de la guàrdia civil al carrer del Sol |
Els
guàrdies invitaren els vaguistes a dissoldre els grups. Els oferiren
l’alternativa d’entrar a la fàbrica o anar-se’n a casa seva. A totes dues
opcions es negaren els treballadors, increpant els agents i deixant anar algun
insult a la força armada. Els guardians de l’ordre, amb alguns membres que
s’afegiren a cavall, carregaren enèrgicament contra els treballadors sembrant
el pànic entre els assistents i ocasionant
un bon nombre de contusos.
L’acció
indiscriminada dels agents desencadenà una protesta massiva i airada dels treballadors
que abandonaren la fàbrica, als qui s’hi sumaren moltes altres fàbriques veïnes
a la de Can Torres.
Mentrestant
s’estenia pel poble la noticia del succés, arribant a engreixar fins a límits
insospitats el nombre de morts i ferits que hi havia hagut en transmetre’s la
narració de boca en boca, augmentant d’aquesta manera l’ansietat de les
famílies.
Per
tots els carrers hi havien corredisses, les dones i la mainada anaven d’un
cantó a l’altre, en busca d’algun que els oferís noves sobre els seus éssers
estimats i descarregant l’ira contra els uniformats quan se’ls trobaven pel
camí. Semblava talment que s’hagués desfermat una bogeria col·lectiva i posseís
tots els habitants de la Vila.
La
guàrdia civil practicà algunes detencions entre les dones més avalotadores i
les conduí preses al castell de La Bisbal. D
El
dissabte dia 18 el diputat a Corts Albert, decidí de tornar a Palafrugell i
reunir-se amb les autoritats locals i provincials per buscar una formula que
donés solució definitiva al conflicte. Coincidint amb la seva arribada es
presentà un grup de trenta guàrdies civils comandats per un segon tinent, per
reforçar els que ja hi eren. En aquells moments la concentració de les forces
de l’ordre a Palafrugell era força nombrosa. Un capità de a peu, César González
Miguel, qui havia estat destinat a la Guinea Equatorial
el 1904 amb el grau de tinent, dos primers tinents, un de a peu i un altre de
cavalleria, un segon tinent de a peu, 21 guàrdies de a cavall i 96 de a peu.
també hi eren el Governador Civil i el Tinent Coronel de la benemèrita.
 |
| Sortida de treballadors de la Fàbrica de Miquel Vincker |
Durant
tot el dia hi hagué vaga dels treballadors a la majoria de les fàbriques, als
que s’hi sumaren els paletes però fou minoritari el seguiment per part d’altres
gremis. Els treballadors de Can Torres exigiren l’acomiadament absolut i
incondicional de tots els esquirols i aquells que no secundaren la vaga. La
situació fou considerada per les autoritats d’extrema gravetat.
Al
llarg del dia, que fou abundant d’accions al carrer, es realitzaren càrregues
contra els manifestants i es practicaren més detencions, entre els qui s’hi
trobava el president d’una associació de treballadors. Disgustà enormement les
autoritats civils i els cossos de seguretat, en assabentar-se, que durant els
dies que durava la vaga, el gerent de Can Torres, en Cosme Ribas, havia hissat
a la façana de la fàbrica la bandera dels Estats Units.
El
Governador Civil establí una estretíssima censura en tot allò que atenyia la
vaga de Palafrugell, i intervenint personalment en el succés de la bandera.
La
setmana següent continuà la vaga a la fàbrica Torres, sense tenir el conflicte
visos de solució. Als seus tallers hi continuaven treballar un centenar d’operaris
que no la secundaven, però no es produí cap incident d’ordre públic. El capità
de la guàrdia civil César González fou substituït pel també capità Joaquín
Aguirre García, que havia estat destinat el 1904 al poble d'Estepa, Sevilla,
quan encara era tinent i es detingué el famós bandoler Manuel "El Biscaia".
Anys més tard assoliria el grau de Tinent Coronel de la guàrdia civil.
La
setmana del dilluns 27 al diumenge 1 de juny transcorregué també molt tranquil·la
i marxaren un bon nombre de les forces de la guàrdia civil. El dijous dia 30 i
el divendres 31 tornaren de La
Bisbal la majoria dels obrers detinguts els dies anteriors i
l’esdeveniment fou objecte d’actes de festiva manifestació i demostracions de
simpatia per part de les classes populars de la Vila.
Les
coses a partir d’aquell moment semblava que es tranquil·litzaven agafant el
camí cap a la normalització. A la fàbrica de Can Torres els llocs de feina
abandonats pels vaguistes s’anaren ocupant de mica en mica i quan ja estaven
ocupades les vacants quasi en la seva totalitat, el dimecres dia 5, a les set de la tarda, un
nombrós grup, situat al carrer de Cavallers esperà la sortida dels obrers de la
fàbrica per increpar la seva falta d’escrúpols i manca solidaritat, amb crits
d’esquirols i altres apel·latius punyents de força malt gust.
Incidents
semblants es repetiren també divendres i dissabte, intervenint-t’hi la guàrdia
civil per dissoldre els grups de protesta i realitzant algunes detencions entre
aquells que es destacaven més actius dirigint les accions; quins individus
foren conduits al jutjat d’instrucció de La Bisbal , capital de Partit. A la nit de tots dos
dies es celebraren mítings informatius al saló - teatre del Centre Fraternal, amb
manifestacions d’ànim i suport per continuar fins a les darreres conseqüències
pel camí emprès.
Durant
les dues setmanes que seguiren les coses continuaren de la mateixa manera. Tots
els dies transcorregueren amb una forta presència de la cavalleria de la
guàrdia civil patrullant els carrers i tenint lloc les corredisses habituals
que foren de poca importància i sense alteracions de l’ordre públic. La guàrdia
civil continuà detenint els que desobeïen les crides a l’ordre o assetjaven els
esquirols. Per insults van ser denunciades Antònia Martí i Puig, Clotilde
Sabater, Elvira Soler, i les germanes Mònica i Dolors Escuder.
 |
| Portal de la fàbrica Torres, avui desapareguda |
De Girona es prohibiren els mítings obrers i la
publicació de cap més full propagandístic a Palafrugell. D’ençà que havia
esclatat la vaga els obrers havien celebrat 17 reunions i publicat fins a 18
fulls de propaganda.
Els dies 25 i 26 de juny els vaguistes tingueren
dues reunions al final de les quals resolgueren que tothom pogués tornar a
treballar quant volgués. D’aquesta manera es donava per acabada la vaga de Can
Torres i el dijous 27 de juny els treballadors reprengueren, 83 dies desprès,
la feina que havien deixat.
El 16 d’agost marxà una part de les forces de la
guàrdia civil de cavalleria que havia estat concentrada a la Vila , i el 10 de setembre els
darrers guàrdies a cavall que encara romanien. Per a substituir la guàrdia a
cavall enviaren 25 unitats de a peu manats per un tinent segon.
L’ajuntament, que pagava el lloguer de 500 ptes.
anuals de la caserna de la guàrdia civil al carrer del Sol a Josep Bech, hagué
de cobrir el pagament de 350 ptes. més pel lloguer duna altra casa contigua al
quarter propietat de Martí Ferrer.
NOTA
(1) Joan Mont i Reig morí el 1925, tenia 46 anys, a Faro, Portugal, on
residia de feia alguns anys fent de comerciant suro-taper, mon del qual mai no
es va distan
Comentaris
Es molt interessant aquest blog!!!
Existeix una wikipedia de Llofriu.
http://ca.llofriuwikia.org
Esteu totos invitats a escriure tot allo que sapigueu de Llofriu!!!