El camí més vell d’anar a Sant Sebastià de la
Guarda des de Palafrugell, surt del castell per la portada que està situada a
migdia del recinte. Per aquella que els de la vila en diuen Portal d’Avall. El
tram inicial és un carrer que llisca suaument pendent avall entre les cases del
Raval i a l’alçada de Can Mascort, on existeix un trencant de fa molts anys, el
carrer es bifurca per donar origen al Camí Ral, una via que s’aprofita del desnivell
del corredor de l’Albi per anar fins al mar de Palamós. A l’esmentada cruïlla, l’altre
camí, el que porta al santuari de Sa Guarda, agafa la direcció de sol ixent pel
carrer gremial de les Botines. Quan aquest carrer s’acaba, el camí torna a embrancar-se
per prosseguir en dues trajectòries. Una d’elles ens porta al costaner de
Calella i Llafranc, l’altre s’enfila pel pendent de l’Hortal d’en Pou.
La geografia de l’entorn de la vila no és pas
agressiva, les formes son molt suaus i arrodonides amb un sòl farcit de bones
propietats, apte per al conreu de l’horta. Com que el poble es va desenvolupar
sobre un vessant basculat a migdia, tot a la vila flueix en aquella direcció.
Hi ha una certa inclinació entre els palafrugellencs que els fa tendir cap al
Sud. És una tendència atàvica, que ja està inscrita en la genètica de la
població. Els vents locals, les aigües superficials els corrents tel·lúrics, la
llum del sol, totes les coses i tothom a Palafrugell s’amanseix en eixa destinació.
Un cop arribats al capdamunt de la pujada d’en Pou, el terreny, força
més planer, aporta l’aigua d’escorrentia cap a l’est, a la Riera de Vilaseca, una
sub-conca tributària de l’Aubi. A partir d’aquest punt ens endinsem pel paratge
de “La Carrera”, un indret de límits indefinits, el qual perfectament es podria
estendre des de el lloc de la Ruella, situat al nord, fins als Forns que
marcaria el límit pel sud, i entre la dita Riera de Vilaseca i el carener que
acabem de remuntar per les Hortes d’en Pou. El llom d’aquest cavalló resta
evident ja que el ressegueix un antic vial de nord a sud actualment convertit
en el carrer de la Lluna.
Durant l’Edat Mitjana en català se’n deia
carrera d’allò que avui és un camí. És a dir rebien aquest nom les vies que
comunicaven llocs a través dels espais despoblats. Més antigament, les llengües
evolucionades del llatí, del camí per on podien circular els carros en deien vies
carraries, que és en definitiva l’origen
de la denominació del paratge. Aquest és
l’únic tros d’aquell antic camí que ha conservat el nom genèric de “La Carrera”.
En català antic també rebien el nom de carreres els carrers de les poblacions,
però aquest no és el nostre cas.
Fou en aquests encontorns, on s’establiren fa
molts segles els Prats, una família pagesa que es convertí en cap i casal d’una
influent nissaga local, els membres de la qual adquiriren identitat
diferenciada dels altres llinatges que duien el mateix cognom, en afegir el
topònim del paratge “la Carrera” al seu nom de família, que els distingí,
durant generacions, dels Prats que vivien al Pedró, els del Vilar o els de Vilaseca.
Les terres del mas ocupaven una superfície gens
desdenyable, 73 vessanes, que traslladades al sistema actual equivaldrien a 160.000
m2.
Comentaris
No estic segur a quin llibre et refereixes.