Deia l’il·lustrat botànic perpinyanenc Josep Quer, que no hi havia lloc
on fos més apreciat el fonoll que a Catalunya, aquí es conservava en adob de
vinagre i es menjava particularment durant l’hivern en amanides i de moltes
altres maneres. S’emprava també en la preparació d’olives en adob i de les
anxoves en salaó, afegint-ne uns quants branquillons que aromatitzaven el
preparat de conserva.
Dels diversos usos que antigament se’n feia del fonoll marí, ara pràcticament
els desconeixen i som ignorants de tot. La planta te un elevat contingut d’àcid
ascòrbic, que és el nom científic de la vitamina C, s’hi acosta als a 50 mg per
cada 100g, i per les propietats que posseeix com aperitiu estimulant de la gana,
tònic i antiescorbútic, era l’adob per excel·lència que utilitzaven els antics marins
i no els faltava mai a bord durant les llargues travessies. La tradició oral
explica el cas d’uns nàufrags que arribats a terra ferma i mentre grimpaven
exhausts els penya-segats de la costa, un d’ells en trobar-se una planta de
fonoll, exclamà els companys, -Ja estem fora de perill!. Sabia el que deia!. El
fonoll marí és una planta halòfila, es a dir, que viu en medis amb una gran
quantitat de sals. Es possible que el mar s’hi escarrassi, posant ganes i intenció,
però per molt que ho proba, les onades encara no saben com urpar l’habitat dels
fonolls.
El
fonoll marí fa olor a api i el seu gust salat és peculiar i agradable. Se li
atribueixen propietats diürètiques. A Anglaterra rep el nom de Rock samphire i era
antigament, encara ho és, una menja molt apreciada. Els francesos li diuen popularment
bacille maritime o casse-pierre, i els normands el coneixen per perce-pierre, i
el preparen envinagrat. A Grècia n’hi diuen “krytamo”, que deriva de l’arrel
“krithe”, nom amb que es designa l’ordi, perquè les llavors de les dues plantes
s’hi assemblen i el radical el mantingué per formar un nom botànic binomial
afegint-li de la llengua llatina l’epítet “maritimum”.
Els hel·lens l’aprecien molt quan el prepararen com si fos verdura cuita al
vapor i l’amaneixen amb oli i llimona. Més propers a nosaltres, a Sicília, el
troben exquisit si està cuinat en truita o component un remenat d’ou. Les
fulles tendres es poden consumir en amanida, però tan si és tendre com si està envinagrat,
el funoi marí es millor menjar-se’l amb una torrada de pa amb tomàquet i sucat
amb oli.
És
una planta herbàcia perenne, de 30 a 40 cm d’alçària, amb una tija llenyosa que
rep el nom de “peu de milà”. Les fulles son carnoses, suculentes i fa una flor petita,
de color blanc verdós, agrupada en ombrel·les de 8 a 10 radis. Floreix de
juliol a gener i es recol·lecta tot l’any, fent tria de les fulles i els brots
més tendres, però assoleix la màxima concentració de compostos orgànics entre
els mesos de juliol i agost. El fonoll marí es molt ric en àcid ascòrbic i sals
minerals, abundant en iode, oligoelements, proteïnes i beta-carotè.
Es
pot trobar en tot el litoral català.
Comentaris