Passa al contingut principal

SI ELS ESPINACS PARLESSIN!

Que a ningú no se li acudeixi dir que l’espinac és una menja fútil, només pel fet que la planta sigui una humil herba. Es tracta d’una hortalissa molt antiga de valuoses propietats alimentàries. És originària de l’antiga Pèrsia (l’actual Iran) i fou domesticada fa més de 8.000 anys pels homes que habitaven el Pròxim Orient a la regió de la Mitja Lluna fèrtil, en el territori que hi ha comprés entres els rius Tigris i Èufrates. Moltes coses transcendents quan principiava la civilització humana s’originaren allà.
La domesticació d’un animal o una planta és el procés de transformació a través del qual s’abandona l’estat salvatge per a dependre del control absolut de l’home. Aquesta evolució biològica desemboca en una espècie nova de la qual es regula el  creixement i la reproducció. La domesticació de les plantes es va iniciar fa 12.000 anys, quan l’home neolític comença el seu cultiu i seleccionà aquelles espècies que van ser del seu gust o tenia més a l’abast.
Va ser en aquell territori i per aquells homes que, amb la seva llengua, per a referir-se’n a la planta, convingueren en denominar-la ”aspanakh”, nom que els àrabs, quan la conegueren, convertiren fonèticament a la seva parla com “esfenaj”. Així fou com va arribar a les nostres llars la millor de les hortalisses, gràcies a que aquests la introduïren a la Península Ibérica pels vols del segle XI.



Entre nosaltres, poc acostumats a parlar les llengües estrangeres, i avinguts a parlar en un llatí vulgar, el so gutural amb que finalitzava esfenaj ens feia mal de pronunciar. Era de molt mal dir la parauleta, i aquella denominació va haver de mutar a “spinachia” perquè l’acceptéssim, i significava “herba cuinada”. El seu ús alimentari es va estendre per Europa des de la Península Ibérica durant els segles XV i XVI, amb una gran popularització a Holanda, Anglaterra i França.
L’espinac és una planta dioica, això vol dir que existeixen plantes que són únicament masculines, amb les flors que només tenen estams i plantes que són femenines amb només pistils. La reproducció dioica és per tant biparental, necessita sempre de dos progenitors. El terme “dioic” s'usa especialment per a designar les plantes, mentre que per a les espècies animals és preferible emprar el terme “gonocòric”. Les plantes angiospermes, entre les quals es troben els espinacs, provenen d’un avantpassat comú hermafrodita i la dioècia és una faceta d’assoliment molt avançat dins de l’evolució vegetal. En l’actualitat el 70% de les plantes són hermafrodites, i només un 5% són dioiques.
Els espinacs aporten enormes beneficis per a la salut, aporten fibra, ajuda a controlar el colesterol dolent i nivells de sucre a la sang. Aporten antioxidants, magnesi, folat, ferro, manganès, potassi, triptòfan, i altres vitamines i minerals.
Com en totes les hortalisses de fulla verda, en els espinacs també s’hi troba la vitamina K, que regula la coagulació de la sang, per aquest motiu li són reconegudes bones propietats antihemorràgiques. Els espinacs no s’han de coure massa, perquè amb el vapor la bullició, perden bona part de la vitamina C que posseeixen. És preferible menjar-les crues per a aprofitar al màxim els nutrients. A més, l’àcid fòlic i vitamines A, B6 i C que aporten els espinacs crus, ajuden a tenir bona memòria, ja que prevenen el deteriorament de les neurones, i alhora beneficien d’una visió saludable. Els seus minerals, com el magnesi, manganès, calci, coure i zinc, ajuden als músculs, els ossos i les dents.

Al receptari de la mai prou lloada palafrugellenca Elvira Correu, se’n donen algunes receptes on l’espinac és protagonista, sol o acompanyant. Forma part, per exemple, del “pastís d’espinacs i peix”, de les “croquetes d’espinacs”, o de la “truita d’espinacs”. Una menja tradicional de l’Urgell son els “canalons d’espinacs”, o “els panadons d’espinacs”, els panadons son una de les menges més típiques de Lleida i de la Franja de Ponent però alhora de les més desconegudes. El panadó és semblant a una empanada, i es diu que el seu origen es troba a l’Edat Mitjana; es va popularitzar durant els segles XVII i XVIII, ja que era un àpat que s’emplenava de tot tipus de condiments, i es podia menjar calent o fred. Podia ser de carn i peix, o amb verdures durant la quaresma, una saborosa, pràctica i econòmica endrapa. Avui dia els panadons son desconeguts entre la societat urbana i moderna, que els te completament oblidats. Però de receptes amb espinacs hi ha moltes. Moltíssimes més!.

Comentaris

Daniel Leinad ha dit…
Et prensento després de mig amy un nou artícle de Llofriu: EL MAS JOFRE >>>> https://llofriu.blogspot.com/2020/06/el-mas-jofre.html <<<<

Entrades populars d'aquest blog

El Tren Petit (1887-1956)

L'ESTACIÓ DE PALAFRUGELL Cronologia del Tranvia del Baix Empordà Divendres 17 d'Octubre de 1884: Una Reial ordre aprova l'acta de la subhasta celebrada el dia 18 de setembre passat per a la concessió d'un tramvia amb motor de vapor des de l'estació de Flaçà en el ferrocarril de Girona a Figueres fins a Palamós, passant per La Bisbal i Palafrugell, utilitzant la carretera de segon ordre de Girona al Pont Major i a Palamós i els camins veïnals de Palafrugell; i disposant que s'adjudiqui la mencionada concessió d'aquesta línia al senyor don August Pagès i Ortiz, amb subjecció al plec de condicions particulars aprovat per la reial ordre del dia 6 de febrer, que ha servit de base per a la subhasta. La longitud de la línia és de 33,4 Km, l’ample de via de 750 mm i la concessió de l’explotació per un període de 60 anys. Diumenge 30 de novembre de 1884: Es constitueix a Palamós la Sociedad del Tranvía del Bajo Ampurdán, amb un capital social d’un milió de

EL DOLMEN DE "CAN MINA DELS TORRENTS", LLAFRANC

SITUACIÓ El dolmen de Can Mina està situat en un bosc proper a la Font d'en Xecu. Es pot accedir al jaciment seguint varies rutes diferents. Des de Palafrugell, per la carretera de Tamariu fins al trencant de Llafranc, que s'ha d'agafar. Un cop arribats a l'antic Hotel Paradís i la Font d'en Xecu, deixar el cotxe i agafar el corriol que surt del costat esquerre de la carretera i s'enfila pel bosc. Recorreguts uns quaranta metres, el viarany gira cap a l'esquerra i travessa un rierol, a l'altra banda, en un replà, trobarem el dolmen. Si seguim més endavant per la mateixa carretera, pocs metres abans del trencant cap al Far de Sant Sebastià, a l'alçada del Pont d'en Casaca, s'ha d'agafar un camí que surt del costat dret de la carretera, sense deixar les marques grogues i blanques del vial principal fins arribar al dolmen. Des de Llafranc seguirem el carrer Rafel Duran, que puja situat a l'esquerra de l'església. Hem de seguir le

LES MINES DE MONT-RAS - LLOFRIU

A tot el llarg de la historia de l'Empordà s'han realitzat explotacions dels recursos mineral a la franja marítima de les Gavarres on existeixen diverses àrees de mineralitzacions filonianes i on entre d'altres minerals hi es present la galena, objecte d'una explotació significativa als termes de Mont-ras i Llofriu. Els minerals s'ubiquen entre els afloraments dels materials paleozoics i apareixen fonamentalment en forma de filons. Són afloraments supergènics de formació per descens lligades a superfícies d'erosió triàsiques. Entre els minerals presents s'ha de mencionar la galena argentífera (PbS), la baritina (BaSO4) i la calcita (CaCO3), i entre els minerals d'alteració la cerussita (PbCO3), formada per l'oxidació superficial de la galena, i l'anglesita (PbSO4), sulfat de plom, totes dues formades a partir de la galena. LA GALENA La galena és un mineral del grup dels sulfurs, químicament es tracta del sulfur de plom amb formula (PbS),