Que a ningú no se li acudeixi dir que l’espinac és una
menja fútil, només pel fet que la planta sigui una humil herba. Es tracta d’una
hortalissa molt antiga de valuoses propietats alimentàries. És originària de
l’antiga Pèrsia (l’actual Iran) i fou domesticada fa més de 8.000 anys pels
homes que habitaven el Pròxim Orient a la regió de la Mitja Lluna fèrtil, en el
territori que hi ha comprés entres els rius Tigris i Èufrates. Moltes coses transcendents
quan principiava la civilització humana s’originaren allà.
La domesticació d’un animal o una planta és el procés de
transformació a través del qual s’abandona l’estat salvatge per a dependre del
control absolut de l’home. Aquesta evolució biològica desemboca en una espècie
nova de la qual es regula el creixement
i la reproducció. La domesticació de les plantes es va iniciar fa 12.000 anys,
quan l’home neolític comença el seu cultiu i seleccionà aquelles espècies que
van ser del seu gust o tenia més a l’abast.
Va ser en aquell territori i per aquells homes que, amb
la seva llengua, per a referir-se’n a la planta, convingueren en denominar-la ”aspanakh”, nom que els àrabs, quan la
conegueren, convertiren fonèticament a la seva parla com “esfenaj”. Així fou
com va arribar a les nostres llars la millor de les hortalisses, gràcies a que
aquests la introduïren a la Península Ibérica pels vols del segle XI.
Entre nosaltres, poc acostumats a parlar les llengües
estrangeres, i avinguts a parlar en un llatí vulgar, el so gutural amb que
finalitzava esfenaj ens feia mal de pronunciar.
Era de molt mal dir la parauleta, i aquella denominació va haver de mutar a “spinachia” perquè l’acceptéssim, i
significava “herba cuinada”. El seu ús alimentari es va estendre per Europa des
de la Península Ibérica durant els segles XV i XVI, amb una gran popularització
a Holanda, Anglaterra i França.
L’espinac és una planta dioica, això vol dir que
existeixen plantes que són únicament masculines, amb les flors que només tenen
estams i plantes que són femenines amb només pistils. La reproducció dioica és
per tant biparental, necessita sempre de dos progenitors. El terme “dioic”
s'usa especialment per a designar les plantes, mentre que per a les espècies
animals és preferible emprar el terme “gonocòric”. Les plantes angiospermes,
entre les quals es troben els espinacs, provenen d’un avantpassat comú
hermafrodita i la dioècia és una faceta d’assoliment molt avançat dins de
l’evolució vegetal. En l’actualitat el 70% de les plantes són hermafrodites, i
només un 5% són dioiques.
Els espinacs aporten enormes beneficis per a la salut,
aporten fibra, ajuda a controlar el colesterol dolent i nivells de sucre a la
sang. Aporten antioxidants, magnesi, folat, ferro, manganès, potassi,
triptòfan, i altres vitamines i minerals.
Com en totes les hortalisses de fulla verda, en els
espinacs també s’hi troba la vitamina K, que regula la coagulació de la sang,
per aquest motiu li són reconegudes bones propietats antihemorràgiques. Els
espinacs no s’han de coure massa, perquè amb el vapor la bullició, perden bona
part de la vitamina C que posseeixen. És preferible menjar-les crues per a
aprofitar al màxim els nutrients. A més, l’àcid fòlic i vitamines A, B6 i C que
aporten els espinacs crus, ajuden a tenir bona memòria, ja que prevenen el
deteriorament de les neurones, i alhora beneficien d’una visió saludable. Els
seus minerals, com el magnesi, manganès, calci, coure i zinc, ajuden als
músculs, els ossos i les dents.
Al receptari de la mai prou lloada palafrugellenca
Elvira Correu, se’n donen algunes receptes on l’espinac és protagonista, sol o
acompanyant. Forma part, per exemple, del “pastís d’espinacs i peix”, de
les “croquetes d’espinacs”, o de la “truita d’espinacs”. Una
menja tradicional de l’Urgell son els “canalons d’espinacs”, o “els
panadons d’espinacs”, els panadons son una de les menges més típiques de Lleida
i de la Franja de Ponent però alhora de les més desconegudes. El panadó és
semblant a una empanada, i es diu que el seu origen es troba a l’Edat Mitjana; es
va popularitzar durant els segles XVII i XVIII, ja que era un àpat que s’emplenava
de tot tipus de condiments, i es podia menjar calent o fred. Podia ser de carn
i peix, o amb verdures durant la quaresma, una saborosa, pràctica i econòmica
endrapa. Avui dia els panadons son desconeguts entre la societat urbana i moderna,
que els te completament oblidats. Però de receptes amb espinacs hi ha moltes. Moltíssimes
més!.
Comentaris