Palatio Frugelli

Vila-seca és un agregat del poble de Palafrugell que evolucionà fins a convertir-se en veïnat i en l’actualitat, degut al creixement urbanístic dels dos nuclis urbans, és un barri ja completament integrat dins de la població que no ha perdut la seva identitat i encara es pot diferenciar observant el reduït nucli antic entremig les edificacions noves. No ens podem sentir complaguts admetent sense un anàlisi rigorós, que l’origen del nom de Vila-seca es va formar etimològicament unint l’arrel llatina “vilae” amb un adjectiu que fa referència a la magra abundància hídrica de la zona geografia on està situat el veïnat. Va passar que de sobte un dia la riera va deixar de portar aigua?. Es va marcir misteriosament la naturalesa vegetal d’aquell rodal?. Quin extraordinari fenomen va ocórrer per haver d’afegir l’adjectiu seca?. Realment calia emfatitzar una condició, que sens dubte és negativa?. Era perquè ningú no es confongués parlant del llogarret?. No sabem que va passar. No e...

El dia 26 de gener de l’any 1854 l’ajuntament de Palafrugell rebé una circular del governador de Girona en que s’ordenava procedir amb les operacions de Quintes. Els serveis municipals s’encarregaren de realitzar un allistament on figuraven els joves que complien els requisits expressats a la “Ley de Reemplazos”, i eren tots aquells homes que el dia trenta d’abril d’aquell any tinguessin fets vint anys. La llista fou verificada pel capellà de l’església de Sant Martí mossèn Joan Collboni, i posteriorment exposada a la vista pública durant deu dies continuats. El dia 5 de març es va convocar sessió municipal per tal d’atendre les possibles al·legacions i reclamacions i si s’esqueia rectificar l’allistament de mossos. No se’n va presentar cap reclamació i l’allistament va quedar ratificat pels membres de l’ajuntament constitucional. El dia 2 de abril de 1854 eren les set del dematí que van ser citats a la Sala Capitular de la vila de Palafrugell els membres de l’ajuntament, havien...

El dia 3 de gener de 1874, el Capità General de Madrid, general Manuel Pavía, encapçalà el cop d’estat que va posar fi a la Primera República i el governador civil de Girona, fidel al nou directori, manà substituir la composició dels ajuntaments republicans disposant que, entre d’altres pròcers, el 17 de març prengués possessió com a conseller del nou ajuntament Josep Genís i Sagrera. No sabem perquè, però aquest mai no ho va fer. Era un temps turbulent, insegur, perillós. Era temps de correries de carlins, i de les milícies nacionals que els anaven al darrera. Josep Genís era el darrer fill d’una nissaga d’industrials surers vinguts d’Agullana a Palafrugell a les beceroles del segle XVIII. Els Genís havien establer una fàbrica de taps al carrer Cervantes, l’empresa industrial J. Genís i Cia, i fixaren la residencia familiar una mica més amunt, a l’altre costat de carrer, allà on fa cantonada amb el carrer de les Botines. La casa Genís és un edifici de planta baixa i dos pisos que ...

Deia l’il·lustrat botànic perpinyanenc Josep Quer, que no hi havia lloc on fos més apreciat el fonoll que a Catalunya, aquí es conservava en adob de vinagre i es menjava particularment durant l’hivern en amanides i de moltes altres maneres. S’emprava també en la preparació d’olives en adob i de les anxoves en salaó, afegint-ne uns quants branquillons que aromatitzaven el preparat de conserva.   Dels diversos usos que antigament se’n feia del fonoll marí, ara pràcticament els desconeixen i som ignorants de tot. La planta te un elevat contingut d’àcid ascòrbic, que és el nom científic de la vitamina C, s’hi acosta als a 50 mg per cada 100g, i per les propietats que posseeix com aperitiu estimulant de la gana, tònic i antiescorbútic, era l’adob per excel·lència que utilitzaven els antics marins i no els faltava mai a bord durant les llargues travessies. La tradició oral explica el cas d’uns nàufrags que arribats a terra ferma i mentre grimpaven exhausts els penya-segats de la cos...

A la part del darrere de la parroquial de Sant Martí, quan es va acabar de construir la sagristia l’any 1844, se’n van adonar que en aquella part l’entorn de l’església estava tot desendreçat. S’havia trencant l’harmonia urbanística que existia de feia molts anys dins la vila vella. Amb les dimensions que havia adquirir aquella cambra exclusiva de l’església, es va haver de bolcar una part del cos de l’edificació a sobre del carrer Allada, s’havia desfigurant completament l’alineació del vial, i s’havia formant un racó en forma de zig-zag, que amb el pas del temps els va resultar empàtic i inevitable als genets de l’agulla. Actualment el rodal s’intenta recuperar per al gaudi de la població i s’està aconseguint. A la cantonada d’aquest trencat hi ha una gàrgola. És, potser, la més baixa de totes les que hi son, la que està més a prop de l’observador. És un exemplar que resulta únic i singular entre les altres figures que formen el conjunt de l’església. La singularitat de l’escultu...

Entre els carrers de Cavallers, Valls, i Pi i Margall, també s’inclou Plaça Nova, es troba el nucli antic de la Vila. Dins aquest perímetre, amb algunes excepcions, s’haurien de trobar els edificis més vells del poble. Els vials que hem enumerat ressegueixen sensiblement la traça de l’antiga muralla, que durant segles envoltà la població; Palafrugell va ser Castell abans que Vila. D’aquell recinte fort ja no en queden rastres, les murades del passat van desaparèixer sota la piqueta municipal al segle XIX. És lamentable!. Dins aquell robust perímetre, -Pasqual Madoz va arribar a dir que els murs feien 50 peus d’alçada-, s’aixecaren els edificis més emblemàtics de la població, l’església i can Roses en son exemple dels més antics, però també s’hi van estar la Casa del Prior, en el seu lloc hi ha ara la farmàcia Sunyer. La de Santa Anna de Barcelona fou una senyoria a la qual pertanyien les cases, els homes, les bèsties, els molins, els prats, els boscos, els rius i els mars de Palafru...

Si fem atenció als documents de l’època que ho expliquen, l’origen de Plaça Nova deu la seva existència a la voluntat de crear un espai lúdic alternatiu en el qual poder celebrar els balls públics i practicar els jocs de pilota que s’hi exercitaven a la plaça, un espai que es trobava dins la vila vella, immediat i davant l’església de Sant Martí, per resultar aquestes practiques motiu de distracció i irreverència per a la casa de Déu. En la disciplina del joc de pilota s’enfrontaven dues o més persones, i es participava individualment o formant equips si els nombre de jugadors era nombrós. La tècnica de l’esport consistia en llençar-se la pilota entre els jugadors, que rebia el nom de “joc llarg” . Existia la variant de llençant la bola contra una paret colpejant-la amb la ma nua, amb guant per protegir-se, o fent servir una pala. En aquest cas la disciplina s’anomenava “joc ple” . Les regles que tenia el joc eren pràcticament idèntiques a les regles que s’hi fan servir al tenis a...