Palatio Frugelli

El camí més vell d’anar a Sant Sebastià de la Guarda des de Palafrugell, surt del castell per la portada que està situada a migdia del recinte. Per aquella que els de la vila en diuen Portal d’Avall. El tram inicial és un carrer que llisca suaument pendent avall entre les cases del Raval i a l’alçada de Can Mascort, on existeix un trencant de fa molts anys, el carrer es bifurca per donar origen al Camí Ral, una via que s’aprofita del desnivell del corredor de l’Albi per anar fins al mar de Palamós. A l’esmentada cruïlla, l’altre camí, el que porta al santuari de Sa Guarda, agafa la direcció de sol ixent pel carrer gremial de les Botines. Quan aquest carrer s’acaba, el camí torna a embrancar-se per prosseguir en dues trajectòries. Una d’elles ens porta al costaner de Calella i Llafranc, l’altre s’enfila pel pendent de l’Hortal d’en Pou. La geografia de l’entorn de la vila no és pas agressiva, les formes son molt suaus i arrodonides amb un sòl farcit de bones propietats, apte per al...

Ja fa molt de temps que la llei dels vius del nostre país havia fet habilitar un annex als cementiris on poder sepultar els apòstates, heretges, maçons, excomunicats, suïcides, duelistes, incinerats i pecadors públics, la llista fou feta per a tots aquells que no tenien dret de ser inhumats en la terra sagrada dels cementiris, privilegi que retenia l’Església catòlica. Arribat el moment, l’església que monopolitzava la gestió dels cementiris es trobà en la tessitura d’haver de resoldre la qüestió de l’enterrament dels forasters que morien a casa nostra i tenien practiques religioses equivocades o desviades del culte oficial i es feia del tot impossible enterrar-les en sagrat. En la pràctica, els enterraments dels no catòlics, es van realitzar de manera improvisada, dipositant els cadàvers a tocar de la tàpia del cementiri, de la part de fora, amb resultats molt decebedors fins que no s’adoptaren les mesures adequades. Una circular del govern, de 16 de juliol de 1871, autoritzava l...

Per a poder interpretar correctament el sentit que té aquest escrit, imagina-t’ho com si es tractés d’un viatge que realitzes en el temps a través del carrer de Sant Sebastià, al qual hem arribat guiant-nos per uns indicadors històrics distribuïts intencionadament per la geografia urbana de Palafrugell. Iniciem el recorregut anant d’Occident a Orient per això és important que comencem sortint del Centre Fraternal per la tercera porta, aquella que dona al carrer de Sant Sebastià, la mateixa porta que en l’article anterior algú ens havien dit que no es podia utilitzar per entrar-hi al cafè. Baixarem dos graons i ja hi serem al cap del carrer. Al costat dels gentils. Entre iguals. Aquest ritual té el seu simbolisme i la seva interpretació perquè ningú més sap que estàs buscant els senyals dels cercadors que ens han precedit. En llenguatge simbòlic es diu que els aprenents inicien el seu viatge iniciàtic anant primer d’Occident a Orient. La realització del viatge estimula físicament q...

El Centre Fraternal de Palafrugell, la societat recreativa que es troba situada geogràficament al costat de llevant de Plaça Nova, disposa de tres entrades, dues d’elles donen a la plaça i la tercera es troba al carrer de Sant Sebastià, però això no significa res. Diuen els que ho coneixen, que aquesta darrera entrada no compta i de les altres dues, argüeixen que la que hi ha situada del cantó de tramuntana és la porta d’estiu, un accés estacional que facilita l’ingrés ràpid i directe al local i també de sortida per atendre els cambrers el servei de terrassa. La darrera porta, també estacional, disposa d’un rebedor d’independència encarregat d’interrompre i malbaratar els corrents d’aire fred que solen acompanyar d’incògnit l’entrada de les visites, cosa que s’agraeix a l’hivern, sobretot si son bufecs de tramuntana. Mostra una altra diferencia, travessar per aquest accés ens ha fet pujar un esglaó. I per elucidar la paradoxa ens expliquen que és degut al desnivell de Plaça Nova. Això...

Del cantó oriental de Plaça Nova hi han dos dels edificis més emblemàtics de la vila, seu de sengles organitzacions d’oci, el cafè dels obrers i el casino dels senyors, el més preeminent dels dos continua desenvolupant l’activitat associativa original que va iniciar l’any 1887. L’altre, fa anys, va ser fagocitat pel progrés i ha estat recentment destinat a la restauració. No viuen el seu millor moment. Ambdós han perdut gran part de la rellevància que tingueren en el passat. Mireu, però, si en son de singulars aquets edificis que els forasters hi entren encuriosits admirant que una cosa així pugui existir encara. No tenen cap dificultat en admetre-ho: no hi ha res d’igual arreu del mon. I no és només la tradició del Casino, l’activitat que els sorprèn, és també l’aspecte exterior dels propis immobles, condemnats a romandre junts com si es tractes de germans siamesos. Junts dominen l’espai, s’ensenyoreixen, enganxats per sempre l’un a l’altre. Amb lletres ben grosses algú ho escrigué...

El carrer Major de Palafrugell te un acabat tan absent i misteriós que resulta difícil de percebre. Entenc que la gent que dubta ho pugui idear d’una altra manera. Ben mirat ha perdut gran part del patrimoni dels seus edificis, però és un fet inqüestionable que encara conserva trets històrics particulars, i el fet d’haver-los adquirit durant un llarg transcurs de moments ha estat fonamental. És el degà dels carrers, i pels palafrugellencs, durant molts segles, el carrer principal, el més important de tots. Aquesta és la font de la seva pervivència. Si el passeges, el carrer encara ho transmet. Ho notaràs de seguida. Us preguntareu quan començà el declivi del carrer, quan deixà d’ésser principal?. Doncs bé, us puc dir que tot començà amb la desamortització del 1835. Fou aquest un fet que no qüestiono. Només assevero que quan el Castell de Palafrugell vivia sota el domini senyorial de la Col·legiata de Santa Anna de Barcelona i el centre urbà estava voltat de muralles, a la part bai...

Deixeu-me que us parli d’un escut de la vila situat a la cara principal de l’església. És un bonic relleu discretament ubicat a un costat de la façana, fora del centre visual de l’edifici. Està col·locat entremig de dues finestres, la inferior, la més petita de les dues, és un ” oculus ”, un ull circular que il·lumina l’estança de sota el campanar, una mena de cambra de passes perdudes. A dita cambra s’accedeix per la porta petita del temple, la que no s’obre mai, una porta, per dir-ho així, alternativa, social, catecúmena. La finestra superior te forma rectangular i pertany a una altra estança del campanar. L’escut, format per una combinació escultòrica complexa, està orientat a l’oest, mirant l’ocàs del sol ponent-se per indicar la direcció d’occident. El motiu principal, emmarcat en un oval, està dipositat dins d’una cartel·la perquè el realci, perquè el converteixi en un element més conspicu, més atraient. Aquesta obra és feta del temps en que el poble es denominava “Castell d...