Palatio Frugelli

Si anant pel carrer ens apliquéssim en l’observació crítica, ens adonaríem de la complexa barreja d’elements que hi ha, ideats exclusivament per a protegir l’activitat pública de les persones. En aquesta categoria de components se situa per exemple el mobiliari urbà, les voreres, els senyals de transit, les marques vials horitzontals, els semàfors, les càmeres de transit i dels bancs, i d’altres components que son intangibles i que estan conformats per un paquet de lleis del que se’n diu Policia Urbana. Tot està perfectament justificat, reglamentat, normalitzat i ordenat per a conviure harmoniosament i resoldre la interacció entre les persones. L’espai públic n’està ple de senyals que pretenen ordenar-nos-ho tot amb la finalitat de protegir-nos. Si més no, és el que ens diuen. Això és així al segle XXI, i també sabem, fins a on arribem a saber cadascú de nosaltres, que ho era també al segle XX. En totes les èpoques han hagut ordenances, policia urbana i lleis per a guardar-nos de po...

En Mariano Serra Soler, fou un indià. Va néixer a Palafrugell un 19 d’agost de l’any 1784, el dia de Sant Magí. Era fill legítim i natural de Jacint Serra, un menestral paraire amb certa rellevància social, i la seva mare era la Martina Soler. Emigrà a Xile l’any 1806, quan tenia 22 anys, per obrir comerç a la ciutat de Santiago, on feu també de corresponsal durant molts anys de Jaume Alsina i Verjés, representant la Companyia comercial Alsina, March i Cona, una societat fundada al poble de Calella del Maresme, dedicada al comerç d’ultramar. El jove entregat en cos i ànima a fer fortuna amb els negocis, va contraure matrimoni el 21 de setembre de 1807 amb la rica hereva xilena, d’origen espanyol, María Muñoz Plaza, filla de Diego Muñoz Roca i de María de la Plaza Maldonado. Fou a causa de l’ocupació francesa d’Espanya l’any 1808, aïllant la metròpoli de les colònies quan s’iniciaren el processos d’independència de les províncies americanes, un seguit d’esdeveniments que van come...

L’onze de maig de 1913 va aparèixer a la premsa la noticia d’un fet luctuós ocorregut uns dies abans en un poble del Departament de Var a la Provença. Amb ben poques paraules s’informava com un palafrugellenc, fill d’en Pere Quintana, el sereno d’aquella vila, havia estat la víctima d’un crim. De l’assassí es deia que havia estat un altre palafrugellenc, de cognom Bastons. El dramàtic desenllaç va ocórrer el dematí del dimecres dia 7 a Pierrefeu, petita i bucòlica vila medieval de 2800 habitants, situada al cor del país dels trobadors, al capdamunt del turó de Sainte-Croix, primer contrafort del Massís de les Maures. A ponent de la vila s’estén una vasta i rica planura vitícola. L’Adelard Quintana de 38 anys  era un taper de Palafrugell, que com a molts altres homes de la seva generació els truncà la vida haver d’anar a la Guerra de Cuba (1895-1898). De l’infern d’ultramar va tornar malalt i canviat. I en el moment en que la industria surera a casa nostra vivia temps d’esplend...

Sempre havia pensat que la raó de posar-ne nom als carrers i numeració les cases, facilitava una gestió eficaç de l’administració local, o proporcionava un bon funcionament al servei postal. Identificant els domicilis es facilitava la comunicació per carta. Així ho creia fins conèixer el contingut del Reial Decret de 30 de novembre de 1858, una disposició en la qual el Ministeri de la Governació ordenava els Governadors provincials, que manessin tots els alcaldes tornar a dibuixar amb pintura indeleble la numeració de les cases en aquells pobles que ja els tenien i els posessin en aquells altres que encara no en tenien. Tot, -es deia en la referida ordre-, per un exacte compliment de les regles de policia urbana i com un mitjà per a disposar diferents informacions estadístiques per a la reial Cort. La nua realitat..., és tractava d’una qüestió fiscal de la Hisenda Pública, disfressada de servei al poble. El reial decret també establia un procediment per a numerar les cases i aquest ...

La primera vegada que vaig veure un tupí encastat a la paret fou de forma casual al carrer de les Cases Noves, i degut la meva ignorància no vaig sentir cap classe d’estímul ni curiositat. Qui no te cognició d’allò que mira, és com si no existís per a ell. En el meu cas allò va ser atribuït a una simple eventualitat constructiva. Però el meu cap no se’n va descuidar d’enregistrar-ho. El mateix objecte el vaig tornar a veure en un altre moment, en una altra casa de la mateixa època, i es trobava col·locat en una situació quasi idèntica al primer que havia vist. Els nius de tupí, a casa nostra son més coneguts pel nom de pardaleres, son olles de fang encastades expressament a les parets antigues de les façanes fetes amb pedruscall, les quals se’ls practicava un forat arrodonit al cul i es col·locaven completament enrasades amb la boca cap a l’interior del mur i deixant al descobert únicament el cul foradat. Gairebé sempre es troben orientades a migdia, però n’he trobat alguna d’exte...

El perfil del Raval Inferior fa baixada, és un pendent suau que no desassossega ningú. Del costat esquerre del carrer hi ha alguns edificis característics dels segles XVIII i XIX sotmesos a un intent de restauració poc acreditat amb resultats més aviat magres. Es podria haver aconseguit més!. De totes les maneres que es vulgui analitzar, aquest, ja era un carrer perdut. Les construccions del costat de ponent son habitatges sense ànima. Parlant-vos en confiança, de tots aquests, jo, potser, només en salvaria un parell. El creixement urbà de Palafrugell des del punt de vista urbanístic, i centrant-nos en la part més antiga del procés, s’adaptà al tipus de població de planícia, en la qual els habitants tendiren a agrupar-se seguint unes línies de construcció en paral·lel, adaptades a la forma de la lloma sobre la que s’edificava, traçant dos eixos que seguien la direcció nord-sud, i disposant uns carrers transversals més estrets, per comunicar-los. A l’esplanada que hi havia davan...

En una casa del carrer de la Garriga, que no us resultarà difícil de localitzar si teniu interès, es decora el canó exterior de la xemeneia amb unes figures de terracota, d’uns vint-i-cinc a trenta centímetres d’alçada, que han estat situades a les cantonades del conducte i fixades amb morter en un repeu. Del carrer estan es poden arribar a veure tres estatuetes. Som de la opinió que se’n amaga una quarta a la cara oculta. Volem creure que van ser deixades allà dalt amb la intenció manifesta que fossin vistes per tothom. La primera estàtua que veiem és la que està situada a l’angle sud-oest, es tracta de la figura d’un home assegut a qui li falta el cap, una ma i un peu. Sembla que du hàbit de religiós, amb les mànigues amples que son pròpies dels monjos. Deu ser per les raons indicades que transmet qui l’observa sensació de tranquil·litat. La segona estatueta, en diagonal a la primera, està situada amb l’orientació nord-est. És la figura d’una dama distingida que llueix un vest...